Missatge del sant pare Francesc per a la Quaresma 2017
LA PARAULA ÉS UN DO. L’ALTRE ÉS UN DO
http://www.esglesiabarcelona.cat/node/9745
AUDACIA i LUCIDESA creients
1. ESCOLTAR QUÈ DIU L’ESPERIT...
La sintonia de l’Esperit
Déu i el seu Regne ens desborden. Per a escoltar, és a dir copsar, el que ens diu l’Esperit avui i aquí, el primer que cal és posar la sintonia apropiada. L’Esperit potser el sentim, però no l’entenem. És clar, pitjor seria ni tan sols sentir-lo. L’Esperit no és llei, sinó gràcia i per tant ens demana moure’ns en el terreny de la gratuïtat, del silenci existencial. Deixar la pròpia terra com Abraham, deixar els nostres interessos com Moisès, deixar-ho tot com els primers deixebles. Només hi ha veritable experiència de Déu i de l’Esperit, quan estimem del tot, “amb tot el cor, amb tota l’ànima amb tota la força i amb tot l’esperit” (Lc 10,27). Però la nostra relació és amb un Déu que estima el món fins a donar-li el propi Fill per salvar-lo (cf. Jn 3,16-17) i, per tant, abandonar-se a Déu és deixar-se en les mans del qui ens portarà als altres fent-nos pescadors d’homes. Un camí per acollir l’amor de Déu a la humanitat, el Regne de Déu, ens demana una actitud primera de despullament personal, d’obertura a la iniciativa de l’amor gratuït de Déu. I això ha de ser objecte d’una pregària humil, com la d’aquell cec que tot demanant a Jesús la vista se li va concedir la llibertat total per a seguir-lo (cf. Mc 10,52)[1].
La música de l’Esperit. L’Esperit que hem d’escoltar és, però, més una música que no pas una lletra i per tant, no n’hi ha prou amb conèixer la partitura, la lletra de l’evangeli, sinó en percebre i copsar el seu aire, la inspiració per a moure’ns en un sentit o en un altre. Es tracta, doncs no de molts coneixements, sinó de saviesa o canvi de la nostra sensibilitat espiritual... l’aliment dels adults és “un canvi de sensibilitat”, aisthetéria, (He 5,14)[2] per distingir o discernir el que Déu vol. Fer més i més nostres la mirada de Jesús i els sentiments del cor de Jesús.
La melodia de la misericòrdia. Aquesta sensibilitat evangèlica es concreta en la misericòrdia. Gosaria dir, que el clima d’aquest any de la misericòrdia, que no ha de ser una experiència fugissera, sinó que ha d’informar el futur individual i comunitari de l’Església, és aquell cor nou de què parla el profeta i l’Esperit que Déu ens posa dins nostre (cf. Ez 36,26-27)[3]. És el cor que ha experimentat que la seva vida està sota el perdó misericordiós de Déu. Al qual, en acceptar el seu perdó, se li encomana amb un contagi saludable, la manera de ser i de fer de Déu. Ens convertim “misericordiosos com ho és el nostre Pare” (cf. Lc 6,36).
· ¿Reconeixem de debò que la nostra vida i la de l’Església se sustenta en l’amor misericordiós de Déu? ¿Estem disposats a reconèixer com a individus, com a comunitats i també com a Església institucional que som pecadors, amb mancaments ben concrets, però perdonats i estimats de Déu? Perquè, “no és cosa de voler o de córrer, sinó que Déu tingui misericòrdia” (Rm 9,16). Si ho reconeixem de debò, aleshores, la nostra mirada no tindrà ni ombra de la mirada autosatisfeta i condemnadora dels altres del fariseu de la paràbola ( Lc 18,11)[4].
2. El tiempo de la audacia
Lo antiguo ya ha sucedido y os anuncio algo nuevo,
antes de que brote os lo comunico (Is 42, 9)
En la vida de cada uno de nosotros hay un tiempo para la reflexión y la maduración y un tiempo para pasar a la acción. La libertad, como capacidad de elegir, de optar, de actuar, y que acompaña todas las etapas de la vida, es una idea abstracta mientras no se encarne en la acción.
Hay personas optimistas, que actúan intentando optimizar lo que les propone la realidad, actuando lo mejor posible a partir de lo que la vida les pone por delante. Hay personas que tienen suerte, porque ante los acontecimientos, buenos o malos, providenciales o trágicos, todo lo consiguen transformar en circunstancias favorables.
La actitud de la audacia es algo más. Es salir de los caminos ya trillados, es atreverse a ir fuera de las pistas ya trazadas para exponerse a lo desconocido, porque su búsqueda abre nuevos posibles al camino, a la marcha, al futuro.
Es una invitación a salir de la zona de confort, para hacer crecer el campo de los posibles, y vivir personalmente y como asociación, de manera más audaz. En un mundo lleno de barreras, de prohibiciones, de conformismos, optar por la audacia, personalmente y de manera asociada, puede ser una manera de abrirnos cada mañana a la novedad del Espíritu, a la fuerza de la vocación recibida, a la apremiante invitación a responder a los signos de los tiempos.
Decía León Tolstoi que el tiempo que nos queda por vivir es más importante que todos los años ya pasados. Quizá porque en lo más profundo de cada persona está el deseo de crecer, de prosperar, de progresar, de empujar los propios límites, de descubrir nuevas capacidades, de salir de un marco al que nos hemos acostumbrado y desde el que ya nada parece sorprendernos.
Y es interesante ver que esta experiencia de crecer, de progresar, se traduce para algunas personas en tener más o en poder más, para otras en hacer más cosas o hacerlas mejor, y en otras, se expresa en términos de ser, de saber, de conocer más, de comunicar mejor.
El Evangelio expresa, con parábolas, relatos o diálogos personales con Jesús, que esta llamada interior a crecer y a progresar, tiene que ver con nuestro ser más profundo, con un sentido de la vida plenamente consciente porque está habitado por Aquel que es presencia amante, fuerza en la fragilidad, y sobre todo amigo siempre fiel, que nos lleva, como a Pedro, a donde nunca pudimos imaginar: “Cuando eras joven, tú mismo te vestías e ibas a donde querías; cuando seas viejo, extenderás las manos, otro te atará y te llevará a donde no quieras” (Jn 21,18).
La realización de uno mismo, el ser en plenitud, implica fortalecer nuestra capacidad de interioridad, de libertad interior, de sentido profundo del hacia dónde y del con quién.
La audacia es de este orden, es una llamada a traducir en actos lo que percibimos interiormente como deseo, intuición o llamada a una nueva realización personal y colectiva. Es querer responder a algunos de los interrogantes de Jesús: ¿Qué quieres que haga por ti?
¿Por qué teméis hombres de poca fe?
¿Qué buscáis?
¿Darás tu vida por mí?
Mujer, ¿por qué lloras? ¿a quién buscas?
Simón, ¿me amas más que estos?
La audacia es, sobre todo, una manera de relacionarnos con la realidad, una actitud interior que se expresa en lo real y concreto de nuestra vida, porque es una disposición interior a interrogarnos, a escudriñar la realidad, a despertar la potencialidad de nuestra imaginación, a cuestionar costumbres ya instaladas en nuestra vida personal o asociada, para salir de modelos y formas que aparentemente están establecidos para siempre.
[1] Marc 10, 50-52 Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? . El cec respongué: Rabuní, * fes que hi vegi Jesús li digué: Vés, la teva fe t’ha salvat. A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.
[2] He 5,14 L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, * que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits avesats a distingir el bé del mal.
[3] Ezequiel 36, 25-27 Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres impureses, us purificaré de tots els vostres ídols. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions.
[4] Lluc 18, 11 El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres ,homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà".