A tres quarts de nou del matí un petit grup de caminants (creieu-me que se'm fa estrany escriure un petit grup; no hi estic acostumat) emprenen el carrilet de la Plaça Espanya per donar-se un passeig per les terres de Monistrol, als peus de la nostra estimada Moreneta.

A l'arribar com és normal anàrem a esmorzar a un lloc molt acollidor i bonic, que bé hi vàrem estar!, però noiets i noietes calia no adormir-se que el dia era esplèndid i el paisatge ben bé que s'ho valia. 

  El caminet era estretet però de bon passar, i tal com en ensenyà una figuera de moro, marxàvem d’un en un, semblava que anàvem en processor i perquè no hi hagi dubtes les càmeres ens agafaren pel davant i pel darrera.

   Tranquils, no tot van ser flors i violes. Quant el camí és va fer ample, ens trobarem amb un control d’avituallament d'una cursa de bicicletes que venien de Collbató i donaren la volta al massís de Montserrat; res a dir, caminàrem per la vorera i tots contents. Però de sobte ens trobàrem en la regió dels grans llacs, el camí n’estava ple, i una miqueta més i us quedeu sense cronista, quin descans!  Jajaja.

Després de les peripècies, aquest cronista ja en va tenir prou i tal com ho tenia previst, enfilà el camí de l’estació amb altres senderistes per tornar a casa.

Però com van haver altres amics que van voler seguir gaudint del plaer de la natura, es van quedar a dinar en aquell bonic xeringuito. I com estic segur que el bon humor hi va estar present, em permeto deixar oberta aquesta crònica per si algú hi vol afegir la seva.